A vegades quan les coses no surten bé o veus que tot al teu voltant s'enfonsa i tu et quedes allá, en mig d'una torre de pedra. No veus ningu. Tothom fuig.
Llavors es el moment de veure com alguns et venen a ajudar, i et llençen una corda que tunirà al món tant desitjat, però et trobes que quan arribes a mig camí treuen un ganivet amaguat a la butxaca i no aquell cop de ma que un s'espera. I tallen la corda. Caus avall, molt avall. . Els que t'ajuden per propi interés... fàstic.
Tot empitjora, res no canvia, i si ho fa, .... doncs cau encara mes baix. Veus una corda.Aquest cop es la bona , aquella que dius que et portara fins al final i et traurà del malson. Pero, com arribari. Es troba massa lluny! I et sents impotent.Pero ella en canvi segueix al mateix lloc. Alli, inamovible, esperant a ser usada. A que algú puji per ella...
Jo encara estic esperant per pujar amb aquella corda,
Tot i que seguiexo endavant....
Segueixo esperant, pero se que algun dia arribarà.